Diari d’estiu d’una dona acróbata

He arribat a una edat en la qual ni puc esperar res de nou, ni sé si ho vull. Les preguntes han d’estar ja contestades perquè si no sé qui sóc, què sóc…, si els meus límits i les meues accions no són clares, si els meus sentiments em condueixen per camins que no vull, o no gose recórrer… si això és així, trobe que he de buscar la seguretat de les meues accions en allò que sé que no sóc. Abans d'arribar ací he trobat amargura, crueltat, humor, cinisme i algunes coses, poques, que ens aproximen a la felicitat. 

 Però em pregunte, quina classe de dona sóc? i em responc que una dona acróbata i trobe una estranya definició en la Enciclopèdia Catalana, "del fr. acrobate, i aquest, del gr. akróbatos 'que camina sobre la punta dels peus'", que contrasta amb la definició del terme en castellà:"Persona que, con riesgo y gran habilidad, salta, baila o hace cualquier otro ejercicio sobre el trapecio, la cuerda floja, etc., en los espectáculos públicos ". I m'agraden les dues i cap d'elles s'ajusta al que entenc per una dona acròbata, si bé totes dues s'aproximen. 

Camine sobre la punta dels peus, perquè em fa la sensació que així vaig més ràpida i lleugera. I tot i així arribe tard. Vistos de lluny els meus moviments s'ajusten al "salta, baila..sobre la cuerda floja", amb un fort risc i molta habilitat.  El risc és sobretot per a mi, i l'habilitat, de vegades se'm queda en el llit. Considere la meua vida i els meus actes, part d'un espectacle públic, el que compartisc amb la resta de la ciutat, cada dia.

Així és com, saltant amb la punta dels dits, aconseguesc tornar a casa. I tot i això faig tard, com he fet tard en intentar començar el meu diari el primer dia de mes.

 

--