Segur que no! No, no insistisques. Ni puc, ni vull, ni sé. La conversa s’acaba. Ell no s’ho pot creure. I ara què fem, què faig? No puc eixir a sopar. En realitat, no pot anar enlloc. Si s’hagueren vist en l’hotel, com li va suggerir. Però no, ha de ser com ella diga. El servei d’habitacions ho resoldria. Cert que sí. Ell torna a insistir, la passió prèvia compartida, l’espenta. Mala idea. Com més insisteix ell, més la molesta. Criden, es criden i s’obliden dels abraços, dels besos humits, de la desesperació tant de temps reprimint el desig. Tantes mirades seques, sense tacte. Un moment abans de perdre el cap, per segona vegada i per a sempre, ell li suplica. Ella, ferma, irritada, a punt per a l’improperi…Encara tenen entre mans l’olor dels seus cossos, quan la realitat esclata. Ma mare si que en té i les sap fer servir, quasi gemega ell. Amb la bragueta trencada, on vaig? I ella, que encara nota el sabor dels cossos salats, àcids, recobrà la lucidesa i la serenitat. Ves-te’n a buscar a ta mare, passa l’hivern on has passat l’estiu, cus-te la bragueta i sigues feliç.